Quan vam decidir fer una escapada de dos dies pels Pirineus aragonesos i francesos no pensàvem que ho faríem amb una tan bona companyia. Però la casualitat va voler que la ràdio no funcionés i que ens poséssim en marxa amb un únic disc: Els millors professors europeus, de Manel. Encara que finalment vam acabar trobant una gasolinera amb música acceptable i que ens vam gastar quinze euros en uns altres dos discos (de REM i Los Brincos concretament), no vam poder escoltar-los sencers ni un sol cop: les dotze cançons d’aquest primer disc del grup barceloní ens van enganxar de tal manera que vam acabar recorrent gairebé 600km sense deixar d’escoltar-los en cap moment. I és que els Manel van voler que “féssim camí, molt lluny d’aquí…” amb ells.
Fotos de Gala Oró
La nostra primera parada és Alquézar, un poble de la província d’Osca, comarca del Somontano de Barbastre, que conserva gairebé intacta la seua forma medieval. Encara que quan el poble pròpiament dit (el que queda fora de la muralla del castell) va ser construït, ja era cristià, a la comarca hi vivien una gran quantitat de mudèjars (musulmans convertits). Això fa que els carrers d’Alquézar tinguin un traçat típicament musulmà, encara que alhora també és típic dels pobles de muntanya, que han d’adaptar-se al terreny abrupte d’aquestes zones.
Alquézar va ser un punt estratègic important durant els primers anys de la Reconquesta. El seu nom (al-Qasr, la fortalesa) fa referència a l’origen militar que tingué ja anys abans, quan diverses dinasties musulmanes van conquerir aquest poble. És al 1067, quan la fortalesa és conquerida per Sancho Ramírez, fill de Ramiro I, que es converteix en una fortalesa cristiana. Amb l’avanç de la Reconquesta, Alquézar va perdre importància com a punt estratègic militar però en va guanyar com a institució religiosa i centre comercial de la comarca.
Actualment el poble ha deixat de viure de l’agricultura de secà i ha passat a fer-ho dels serveis. I és que gràcies a la seua estructura històrica i també al seu entorn natural -el poble es troba situat dins del parc natural de la serra i els canyons de Guara- Alquézar és un poble visitat diàriament per turistes. De fet (potser perquè el visitem en dia festiu), de gent en trobem molta, però d’habitants del poble, molt pocs. És en aquest ambient que la lletra d’una de les cançons que hem vingut escoltant de camí, Roma, una mirada original dels Manel al pas del temps, ens fa imaginar la cara que posarien els habitants de fa uns segles o alguns dels seus conqueridors si ens veiessin ara fent quilòmetres simplement per anar a donar una volta pel lloc on vivien i captant imatges de carrers i carrerons amb uns aparells petits i estranys.
Així que decidim deixar tranquils els fundadors, conquistadors i reconquistadors d’Alquézar, abans que la seua expressió confosa passi a ser de recel, i ens en tornem cap a Barbastre per la carretera per què hem vingut. Abans, però, ens aturem a Pozán de Vero, un poble petit que ens havia cridat l’atenció quan l’havíem creuat en direcció a Alquézar. No per ell mateix, sent sincera, sinó per la tranquil·litat que semblava respirar-s’hi i, sobretot, per la gent que hi havíem vist: tres padrins asseguts en un pedrís (d’aquells tan autèntics que apareixen en anuncis de llet, favada i productes per l’estil) i una nena vestida de rosa de dalt a baix jugant a caçar papallones (amb un caçapapallones). Ara la nena ja no hi és, però encara hi trobem dos dels padrins, que han canviat de seient i són ara en un banc que dóna al riu. Els demanem per fer-los una foto amb l’excusa que estem fent un reportatge fotogràfic de la zona. I amb un somriure entranyable que ens mostra alguns dels efectes del pas del temps i algun gest de timidesa ens responen quelcom com: “Va, Dolors, que avui serem dos nens grans, res de tonteries, res de ser especials”. Bé, això ens ho diuen lleugerament diferent i en un castellà amb un accent aragonès ben marcat, és clar: “Pero si nosotros no somos de retrato!”. Tot i això accedeixen a fer-se la foto i ens n’anem d’aquest poble petit sense massa encant aparent amb un regust dolç i un somriure a la cara. Direcció l’Aínsa.
Just abans d’arribar a l’Aínsa veiem l’embassament de Mediano, amb una aigua d’un color turquesa intens que ens enamora. Així que decidim dinar-hi a la vora. De fet, després de tanta insistència al llarg del camí amb allò d’anar al mar!, al mar!, al mar!, hagués estat impossible no fer-ho. Així que deixem la visita al centre de la vil·la per la tarda.
L’Aínsa (en aragonès) és un altre poble medieval aragonès que trobem a la comarca del Sobrarb. Les fonts oficials fixen l’origen d’aquest poble l’any 724, en l’inici de la Reconquesta. La llegenda explica que la gent que s’havia anat refugiant per les muntanyes properes a Jaca fugint de la dominació musulmana es van organitzar militarment, amb Garci-Ximeno de líder, i van baixar fins l’Aínsa per conquerir-la. La batalla va ser guanyada gràcies a una creu lluminosa que va aparèixer de forma misteriosa i va animar les tropes cristianes a “reconquerir” el poble l’any 724, la data en què es fixa el seu origen. Actualment encara se celebra aquesta victòria amb la festa de la Morisma. No obstant això, hi ha fonts que afirmen que els musulmans mai van arribar a establir-se en aquestes terres.
L’Aínsa és també un poble turístic per la seua fisonomia medieval i, com a Alquézar, s’hi pot veure molta gent que hi va per endinsar-se en el seu entorn natural. Després de donar una volta pels seus carrers, decidim fer un te de Marràqueix en una teteria àrab portada per gent del poble. Una altre punt de reflexió en torn el transcurs de la història (la teteria està situada en un poble que celebra cada dos anys l’expulsió dels musulmans del mateix) i la mescla de cultures que trobem cada cop amb més força en aquest món globalitzat. Un dels llocs més agradables del dia.
Decidim no fer nit a l’Aínsa i creuar la frontera amb França pel túnel de Bielsa aquesta mateixa tarda. Sempre m’entesto en criticar les fronteres i en defensar la seua desaparició, així com –o sobretot- el que d’elles se’n deriva, però s’ha de reconèixer que en sortir del túnel ens poden les riallades i les ganes de fer quilòmetres. Al nostre favor haig de dir, això sí, que segurament no és tant pel fet d’haver canviat de país com pel de trobar-nos amb un paisatge completament distint, tot blanc. I és que la carretera sinuosa que ens endinsa cap a França està envoltada de muntanyes rocalloses ben nevades.
Parem al primer poble gran que trobem amb la intenció de buscar un lloc on sopar i passar la nit, però als cinc minuts de passejar-nos per Sent Lari e Sola (en occità; Saint Lary et Soulan en francès) ens adonem que aquest no és el nostre lloc: tornem a trobar-nos en un poble on no es veuen més que turistes i, a més, aquest cop, sense l’encant que podien tindre Alquézar o l’Aínsa. Xiringuitos de menjar ràpid, paradetes de souvenirs típics i casposos i uns carrers pels quals es fa difícil passejar a causa de la gran aglomeració de turistes que s’hi passeja (i, per cert, estem a França però no sentim parlar més que castellà). Sent Lari viu bàsicament del turisme ja que en ell s’ubiquen unes pistes d’esquí i potser també perquè és el primer poble amb entreteniments turístics que trobes quan entres a França. Però l’ambient no és el que buscàvem (és inaguantable de fet, si més no per nosaltres, encara que, per a gustos, els colors), així que seguim carretera avall fins trobar el nostre destí: Arreau.
Arreau és un poble tranquil, de poc més de 800 habitants i que sembla menys turístic (hi ha massa poca gent pel carrer com per descobrir per l’idioma la seua procedència, però en els cotxes tan sols veiem matrícules franceses). Els pobles que hem anat trobant des que estem a França no són com els d’Aragó, amb tot de cases de pedra cuidades i sostres de pissarra, però a Arreau li trobem un encant especial. Potser perquè estem cansades i aviat es farà fosc, potser, simplement, perquè som viatgeres frustrades i en quant ens trobem en un lloc en què ens sentim fora de casa ja sabem trobar-li quelcom encisador o potser perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. No ho sé.
Després d’intentar demanar una pizza en francès i que ens responguessin en castellà (un castellà força estrany, sorprenentment fluïd) tot i no haver dit cap paraula en aquest idioma entre nosaltres, ens n’anem a dormir al cotxe. No ens posem l’alarma perquè sembla evident que, dormint al mig de la plaça de l’ajuntament, ens aixecarem aviat vulguem o no. Però el tòpic que els francesos són prudents i silenciosos es compleix i ens acabem despertant a les 11 del matí. La plaça és plena de cotxes i hi ha força moviment de gent però nosaltres no ens hem adonat de res. Però bé, anar sense ruta marcada permet que aquestes coses no t’esguerrin cap pla, més que res perquè no n’hi ha. Anem a esmorzar una crêpe en un bar on sona una música francesa tranquil·la i relaxant que ens fa sentir viatgeres autèntiques durant uns moments i GAIREBÉ aconsegueix traure’ns del cap Manel per uns minuts. Reconec que les crêpes dels artesans de Lleida no tenen punt de comparació amb aquests, als que jo hi hagués posat més del triple de xocolate, però bé, ens entren també de meravella i, a més, aquests són francesos. I ben esmorzades, a migdia, a l’hora que segurament la gent d’aquest poble comença a dinar, ens tornem a posar en marxa.
Seguim la carretera que ahir ens va recomanar el cuiner de la pizzeria i, sense saber amb què ens trobarem, anem xafardejant per pobles tranquils de cases de colors que potser necessitarien una capa de pintura però que em sabria greu que se la donessin perquè crec que justament això és el que els dóna un atractiu especial. El lloc més remarcable d’aquest trajecte el trobem per casualitat quan estem ja a punt de tornar a creuar la frontera i entrar a la Vall d’Aran. Aquest lloc és Sent Biat (en occità; Saint-Béat en francès), conegut per les seues pedreres de marbre blanc. De fet, la gran quantitat d’estàtues que trobem pel carrer en aquest poble tant petit ens crida l’atenció des d’un primer moment, encara que l’encant principal de Sent Biat són les façanes que toquen a la Garona. I que bonic!, que bonic!, que bonic!
Poc després d’aquesta darrera parada a França, una duana plena de teranyines i un cartell verd, gran i cridaner ens donen la benvinguda a Espanya. Creuem la Vall d’Aran i Vielha però no ens hi aturem (continuem evitant estar-nos massa estona en els llocs més turístics). I en quant creuem el túnel reformat i modern, ens reafirmem en allò que el fet de canviar de paisatge no es deu a les fronteres humanes, inexistents, sinó a les naturals. I és que si durant tot el dia ens havia acompanyat un temps força agradable, sobretot tenint en compte les previsions meteorològiques amb què havíem sortit de casa, des que sortim del túnel de Vielha la pluja no ens dóna treva i ens indica que ja és hora de tornar a casa. I és que…
saps que aquesta ruta amb manel s’ha d’acabar amb “corrandes de la parella estable” no?
m’ancante, en vull més!!!