L’Aina és doctora en física per la Universitat de Barcelona en col·laboració amb el Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (Cambridge, Massachusetts, EUA). Ha fet la tesi doctoral en formació estel·lar utilitzant radiotelescopis de tot el món (Hawaii, Nou Mèxic, Califòrnia, els Alps i Sierra Nevada). Actualment està treballant en el Centro de Astrobiología (centre conjunt de l’Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas), a Madrid. 

ENTREVISTA AINA PALAU

Aquesta fotografia, Sofía y Alia, inclosa en la col·lecció Vidas Minadas de Gervasio Sánchez va guanyar, l’any passat, el premi Ortega y Gasset de periodisme que concedeix el diari el País. I també ja fa cosa d’un any que Gervasio Sánchez va exposar aquestes fotografies a Barcelona. Però ahir em van passar per correu electrònic un d’aquests powerpoints que s’envien i es reenvien un i altre cop (i que solen tindre poca cosa aprofitable) que em va fer recordar la foto en concret i l’exposició en general i que avui em fa actualitzar el bloc amb el discurs que el fotoperiodista va dir en recollir el premi. Aquí el deixo:

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio “Ortega y Gasset” de Fotografía, convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto “Vidas Minadas”, al que pertenece la fotografía premiada, tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas..

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad. Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película “Cuentos de la luna pálida” de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de las minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles, desde el inicio de la transición, encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero, permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabricamos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo, y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King, me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

L’article que el Matthew Tree va publicar a l’Avui el 8 d’abril de l’any passat i que fa referència a la seua darrera publicació, La vida després de Déu, denota que, de ganes de parlar de religió, no n’hi ha massa. I potser per a molta gent (segurament per a mi, per exemple) tampoc té massa transcendència fer-ho, però afirmar que la religió/les religions són quelcom que ha quedat avui en dia dins l’àmbit personal o espiritual de cadascú i que no té cap incidència sobre la societat és ben ingenu per no dir directament fals.

El que en alguns moments sembla una autobiografia centrada en l’experiència religiosa, d’altres un manual sobre la història de certes religions i de vegades un article de denúncia a determinades persones i institucions que han gaudit durant molt de temps de la impunitat de la religió, acaba sent un assaig per a la reflexió i el posicionament amb un nivell alt de documentació i opinió personal. Perquè el Matthew planteja una opinió poc estesa (si més no, poc difosa) que t’obliga a (re)plantejar-te què significa per a tu la religió.

Personalment tinc clara la meua posició enfront la religió des de fa temps. Una posició que es va matisant amb les topades ocasionals que vaig tenint amb ella però força clara i determinada en la seua base. Si vaig començar a llegir el llibre va ser perquè 1) m’agrada la manera d’afrontar els temes de l’autor, comparteixi o no la seua opinió, que fuig sempre d’allò preestablert i políticament correcte (i no com a rebel sense causa sinó amb una gran dosi de sentit comú), 2) reconeixia que tenia llacunes importants pel que fa als fonaments de les religions i conseqüentment alhora, doncs, desavantatges a l’hora d’entendre certes pràctiques socials (l’extensió del llibre i la confiança en l’autor el feien molt més atraient que començar una recerca wikipediana) i 3) me’l van regalar.

Em plantejo aquest llibre no com la doctrina de l’ateisme que pot semblar que hagi de ser (sobretot si en llegeixes la contraportada, poc encertada al meu gust), sinó simplement com l’opinió d’una persona concreta. Així crec que és com s’ha d’entendre aquest llibre (sí, de fet, el 100% de les publicacions) i així és com se’n pot traure profit. És una opinió fonamentada i argumentada que permet plantejar-te el llibre com una discussió amb l’autor una nit tranquil·la a la barra d’un bar no massa sorollós. Sota el meu punt de vista, una de les millors maneres d’aprendre.

D’altra banda, si no, és una bona eina per a qui també tingui ganes d’omplir llacunes de cultura religiosa.

El punt que entraria a discutir seria la impressió que en alguns capítols s’estableix una relació causa-efecte entre la religió en si mateixa i determinades barbàries. Algunes d’elles van estar motivades directament per la religió, sí, però interpretada d’una de les múltiples maneres que permeten entendre-la. D’altres barbàries, a més, no puc veure-les motivades per alguna cosa intrínseca en ella. D’aquests segons casos, això sí, en faig una valoració MOLT positiva com a denúncia necessària a algunes institucions tan hipòcrites com protegides. El que vull dir és que el grau de perillositat que l’autor veu en la religió és força més alt que el meu. Segurament és massa relatiu i no és més que el punt de desacord entre l’opinió de l’autor i la meua. Potser el Matthew veuria aquí una reminiscència a aquella idea de respecte enfront la religió que no es té enfront la resta d’opinions (polítiques, ideològiques, culturals, etc.). Potser no. Per l’amor que tinc a les convencions, jo no ho crec. És possible, això sí, que hi tinguin a veure la meua mania positivista (en quant a ser positiva) o les trobades que he tingut amb la religió des que em vaig posicionar com a atea convençuda ara ja fa uns quants anys, que han estat tan poc freqüents com negatives. Potser d’aquí un temps acabo donant-li la raó, qui sap?

Walking around, per Ismael Serrano: ismael-serrano-de-pablo-neruda-walking-around

Sucede que me canso de ser hombre.
Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
Navegando en un agua de origen y ceniza.

El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.
Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,
sólo quiero no ver establecimientos ni jardines,
ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.

Sucede que me canso de mis pies y mis uñas
y mi pelo y mi sombra.
Sucede que me canso de ser hombre.

Sin embargo sería delicioso
asustar a un notario con un lirio cortado
o dar muerte a una monja con un golpe de oreja.
Sería bello
ir por las calles con un cuchillo verde
y dando gritos hasta morir de frío

No quiero seguir siendo raíz en las tinieblas,
vacilante, extendido, tiritando de sueño,
hacia abajo, en las tapias mojadas de la tierra,
absorbiendo y pensando, comiendo cada día.

No quiero para mí tantas desgracias.
No quiero continuar de raíz y de tumba,
de subterráneo solo, de bodega con muertos
ateridos, muriéndome de pena.

Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel,
y aúlla en su transcurso como una rueda herida,
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.

Y me empuja a ciertos rincones, a ciertas casas húmedas,
a hospitales donde los huesos salen por la ventana,
a ciertas zapaterías con olor a vinagre,
a calles espantosas como grietas.

Hay pájaros de color de azufre y horribles intestinos
colgando de las puertas de las casas que odio,
hay dentaduras olvidadas en una cafetera,
hay espejos
que debieran haber llorado de vergüenza y espanto,
hay paraguas en todas partes, y venenos, y ombligos.
Yo paseo con calma, con ojos, con zapatos,
con furia, con olvido,
paso, cruzo oficinas y tiendas de ortopedia,
y patios donde hay ropas colgadas de un alambre:
calzoncillos, toallas y camisas que lloran
lentas lágrimas sucias.

Pablo Neruda, Walking Around

…i mercat de cultura i tradicions Baronia d’Aitona 2009, el diumenge 17 de maig a Aitona. (Fotos de l’any passat, aquí)

…i algunes corrandes més.

Si és que no tan sols és fer una música diferent. Que bonic!, que bonic!, que  bonic! començar la setmana així.

…deformar-les…

…o mirar-les des d’un altre angle.

Llàstima que aquest algú sigui tan difícil de trobar i que una s’hagi d’acabar preguntant per què si hi ha tantes formes de veure les coses sempre ho acabem fent de la mateixa manera.

1) América invertida (1943) del pintor uruguaià Joaquín Torres-García.

2) La projecció de Gall-Peters, una projecció equiareal del planeta, és a dir, les àrees de les diferents regions són proporcionals les unes amb les altres. (Interessants els exemples de distorsió del mapa de Mercator que se’ns mostren aquí)

3) El mapa Dymaxion, una projecció d’un mapamundi en la superfície d’un poliedre que pot desplegar-se per aconseguir un mapa bidimensional. Sembla ser que manté la integritat proporcional relativa del mapa del planeta de manera molt més precisa que la majoria de projeccions.

4) Etc.etc.etc.

Així que em trobava una nit a casa menjant pa amb tomata (typical Catalan) i tortilla de patata (typical Spanish) amb els meus tres companys de pis i dos noies australianes que portaven sis mesos recorrent Europa de sofà en sofà (no em puc estar d’esmentar el pastís deliciós (typical Australian) que ens van fer elles la nit següent amb ingredients de La Boqueria (very beautiful!) i xocolate negre portat directament de Suïssa…). Aleshores un dels amfitrions va fer a les convidades una pregunta segurament tan simple com interessant: “Què us ve al cap quan penseu en Espanya?” (Pensar que tenien una idea concreta també i a part sobre Catalunya ja era un pèl massa agosarat). Elles van assentir amb el cap i amb un somriure tímid de reconeixement de la seua desconeixença van respondre: “Bullfights”.

Els tòpics no són negatius en la seua naturalesa: tòpic deriva del grec top(o) i es refereix a lloc comú. El problema és quan aquests es formen o deformen des d’una perspectiva llunyana a la seua realitat, es perceben com a la veritat i no com la generalització que són i/o acaben derivant en discriminació en torn un determinat grup social (les dones no sabem conduir; els jueus només estan interessats en els diners; els àrabs són bruts, fanàtics i perillosos). I si ens trobem amb tants tòpics en les distintes percepcions que tenim de la realitat, és evident que els productes culturals n’estaran farcits. Si aquests en fan un bon o un mal ús ho haurem d’analitzar en funció del producte en concret. I és que de vegades resulta fins i tot ofensiu el recurs al tòpic fàcil que trobem en alguns productes culturals. D’altres, però, aquest tòpic fàcil resulta un protagonista ideal per a determinats productes que, en clau d’humor, l’aprofiten ja sigui simplement com a entreteniment o, en alguns casos, com a crítica irònica a l’existència del mateix.

“Antes de empezar a rodar, hablé con Oleg Mutu, mi socio y director de fotografía, para saber qué estilo sería mejor para la película. Decidimos inclinarnos por la sobriedad y desechar todo lo que pudiera parecer ensayado o convencional. No usamos trípode, pero tampoco una steadicam. No usamos travellings ni grúas. Decidimos rodar cada escena con una sola toma y permitir al actor que usara el espacio detrás de la cámara. Nunca hicimos panorámicas ni inclinamos la cámara para ver la cara de un actor. Hay diálogos hablados fuera del encuadre o con actores con la cabeza fuera del plano. Decidimos rodar a los actores de espaldas si era necesario. Poco a poco, abandonamos todo lo que podía considerarse demasiado bonito, demasiado ensayado, incluso la maravillosa nieve que cae al final de la última toma. Intentamos concentrarnos en capturar la emoción y la verdad”.

La història és colpidora per si mateixa. És dura. Fa pensar i, sobretot, fa enrabiar. Possiblement el guió ja era prou bo en si mateix com per fer també bona la pel·lícula des d’abans de començar-la a rodar. Però crec que és el tractament tan encertat el que l’acaba d’arrodonir i em permet recomanar-la i tornar-la a recomanar després d’un bon temps sense trobar-me amb una pel·lícula que em captivés d’aquesta manera.

Jesús Moncada, Camí de Sirga

Fotografia de Simone i Lourdes

Fotos de Gala Oró

La nostra primera parada és Alquézar, un poble de la província d’Osca, comarca del Somontano de Barbastre, que conserva gairebé intacta la seua forma medieval. Encara que quan el poble pròpiament dit (el que queda fora de la muralla del castell) va ser construït, ja era cristià, a la comarca hi vivien una gran quantitat de mudèjars (musulmans convertits). Això fa que els carrers d’Alquézar tinguin un traçat típicament musulmà, encara que alhora també és típic dels pobles de muntanya, que han d’adaptar-se al terreny abrupte d’aquestes zones.

Alquézar va ser un punt estratègic important durant els primers anys de la Reconquesta. El seu nom (al-Qasr, la fortalesa) fa referència a l’origen militar que tingué ja anys abans, quan diverses dinasties musulmanes van conquerir aquest poble. És al 1067, quan la fortalesa és conquerida per Sancho Ramírez, fill de Ramiro I, que es converteix en una fortalesa cristiana. Amb l’avanç de la Reconquesta, Alquézar va perdre importància com a punt estratègic militar però en va guanyar com a institució religiosa i centre comercial de la comarca.

Actualment el poble ha deixat de viure de l’agricultura de secà i ha passat a fer-ho dels serveis. I és que gràcies a la seua estructura històrica i també al seu entorn natural -el poble es troba situat dins del parc natural de la serra i els canyons de Guara- Alquézar és un poble visitat diàriament per turistes. De fet (potser perquè el visitem en dia festiu), de gent en trobem molta, però d’habitants del poble, molt pocs. És en aquest ambient que la lletra d’una de les cançons que hem vingut escoltant de camí, Roma, una mirada original dels Manel al pas del temps, ens fa imaginar la cara que posarien els habitants de fa uns segles o alguns dels seus conqueridors si ens veiessin ara fent quilòmetres simplement per anar a donar una volta pel lloc on vivien i captant imatges de carrers i carrerons amb uns aparells petits i estranys.

“I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.
I el guia els ensenya el mosaic del menjador.
Es retraten i passegen per la nostra habitació”.

Així que decidim deixar tranquils els fundadors, conquistadors i reconquistadors d’Alquézar, abans que la seua expressió confosa passi a ser de recel, i ens en tornem cap a Barbastre per la carretera per què hem vingut. Abans, però, ens aturem a Pozán de Vero, un poble petit que ens havia cridat l’atenció quan l’havíem creuat en direcció a Alquézar. No per ell mateix, sent sincera, sinó per la tranquil·litat que semblava respirar-s’hi i, sobretot, per la gent que hi havíem vist: tres padrins asseguts en un pedrís (d’aquells tan autèntics que apareixen en anuncis de llet, favada i productes per l’estil) i una nena vestida de rosa de dalt a baix jugant a caçar papallones (amb un caçapapallones). Ara la nena ja no hi és, però encara hi trobem dos dels padrins, que han canviat de seient i són ara en un banc que dóna al riu. Els demanem per fer-los una foto amb l’excusa que estem fent un reportatge fotogràfic de la zona. I amb un somriure entranyable que ens mostra alguns dels efectes del pas del temps i algun gest de timidesa ens responen quelcom com: “Va, Dolors, que avui serem dos nens grans, res de tonteries, res de ser especials”. Bé, això ens ho diuen lleugerament diferent i en un castellà amb un accent aragonès ben marcat, és clar: “Pero si nosotros no somos de retrato!”. Tot i això accedeixen a fer-se la foto i ens n’anem d’aquest poble petit sense massa encant aparent amb un regust dolç i un somriure a la cara. Direcció l’Aínsa.

Just abans d’arribar a l’Aínsa veiem l’embassament de Mediano, amb una aigua d’un color turquesa intens que ens enamora. Així que decidim dinar-hi a la vora. De fet, després de tanta insistència al llarg del camí amb allò d’anar al mar!, al mar!, al mar!, hagués estat impossible no fer-ho. Així que deixem la visita al centre de la vil·la per la tarda.

L’Aínsa (en aragonès) és un altre poble medieval aragonès que trobem a la comarca del Sobrarb. Les fonts oficials fixen l’origen d’aquest poble l’any 724, en l’inici de la Reconquesta. La llegenda explica que la gent que s’havia anat refugiant per les muntanyes properes a Jaca fugint de la dominació musulmana es van organitzar militarment, amb Garci-Ximeno de líder, i van baixar fins l’Aínsa per conquerir-la. La batalla va ser guanyada gràcies a una creu lluminosa que va aparèixer de forma misteriosa i va animar les tropes cristianes a “reconquerir” el poble l’any 724, la data en què es fixa el seu origen. Actualment encara se celebra aquesta victòria amb la festa de la Morisma. No obstant això, hi ha fonts que afirmen que els musulmans mai van arribar a establir-se en aquestes terres.

L’Aínsa és també un poble turístic per la seua fisonomia medieval i, com a Alquézar, s’hi pot veure molta gent que hi va per endinsar-se en el seu entorn natural. Després de donar una volta pels seus carrers, decidim fer un te de Marràqueix en una teteria àrab portada per gent del poble. Una altre punt de reflexió en torn el transcurs de la història (la teteria està situada en un poble que celebra cada dos anys l’expulsió dels musulmans del mateix) i la mescla de cultures que trobem cada cop amb més força en aquest món globalitzat. Un dels llocs més agradables del dia.

“Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai”.

Decidim no fer nit a l’Aínsa i creuar la frontera amb França pel túnel de Bielsa aquesta mateixa tarda. Sempre m’entesto en criticar les fronteres i en defensar la seua desaparició, així com –o sobretot- el que d’elles se’n deriva, però s’ha de reconèixer que en sortir del túnel ens poden les riallades i les ganes de fer quilòmetres. Al nostre favor haig de dir, això sí, que segurament no és tant pel fet d’haver canviat de país com pel de trobar-nos amb un paisatge completament distint, tot blanc. I és que la carretera sinuosa que ens endinsa cap a França està envoltada de muntanyes rocalloses ben nevades.

Parem al primer poble gran que trobem amb la intenció de buscar un lloc on sopar i passar la nit, però als cinc minuts de passejar-nos per Sent Lari e Sola (en occità; Saint Lary et Soulan en francès) ens adonem que aquest no és el nostre lloc: tornem a trobar-nos en un poble on no es veuen més que turistes i, a més, aquest cop, sense l’encant que podien tindre Alquézar o l’Aínsa. Xiringuitos de menjar ràpid, paradetes de souvenirs típics i casposos i uns carrers pels quals es fa difícil passejar a causa de la gran aglomeració de turistes que s’hi passeja (i, per cert, estem a França però no sentim parlar més que castellà). Sent Lari viu bàsicament del turisme ja que en ell s’ubiquen unes pistes d’esquí i potser també perquè és el primer poble amb entreteniments turístics que trobes quan entres a França. Però l’ambient no és el que buscàvem (és inaguantable de fet, si més no per nosaltres, encara que, per a gustos, els colors), així que seguim carretera avall fins trobar el nostre destí: Arreau.

Arreau és un poble tranquil, de poc més de 800 habitants i que sembla menys turístic (hi ha massa poca gent pel carrer com per descobrir per l’idioma la seua procedència, però en els cotxes tan sols veiem matrícules franceses). Els pobles que hem anat trobant des que estem a França no són com els d’Aragó, amb tot de cases de pedra cuidades i sostres de pissarra, però a Arreau li trobem un encant especial. Potser perquè estem cansades i aviat es farà fosc, potser, simplement, perquè som viatgeres frustrades i en quant ens trobem en un lloc en què ens sentim fora de casa ja sabem trobar-li quelcom encisador o potser perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. No ho sé.

Després d’intentar demanar una pizza en francès i que ens responguessin en castellà (un castellà força estrany, sorprenentment fluïd) tot i no haver dit cap paraula en aquest idioma entre nosaltres, ens n’anem a dormir al cotxe. No ens posem l’alarma perquè sembla evident que, dormint al mig de la plaça de l’ajuntament, ens aixecarem aviat vulguem o no. Però el tòpic que els francesos són prudents i silenciosos es compleix i ens acabem despertant a les 11 del matí. La plaça és plena de cotxes i hi ha força moviment de gent però nosaltres no ens hem adonat de res. Però bé, anar sense ruta marcada permet que aquestes coses no t’esguerrin cap pla, més que res perquè no n’hi ha. Anem a esmorzar una crêpe en un bar on sona una música francesa tranquil·la i relaxant que ens fa sentir viatgeres autèntiques durant uns moments i GAIREBÉ aconsegueix traure’ns del cap Manel per uns minuts. Reconec que les crêpes dels artesans de Lleida no tenen punt de comparació amb aquests, als que jo hi hagués posat més del triple de xocolate, però bé, ens entren també de meravella i, a més, aquests són francesos. I ben esmorzades, a migdia, a l’hora que segurament la gent d’aquest poble comença a dinar, ens tornem a posar en marxa.

Seguim la carretera que ahir ens va recomanar el cuiner de la pizzeria i, sense saber amb què ens trobarem, anem xafardejant per pobles tranquils de cases de colors que potser necessitarien una capa de pintura però que em sabria greu que se la donessin perquè crec que justament això és el que els dóna un atractiu especial. El lloc més remarcable d’aquest trajecte el trobem per casualitat quan estem ja a punt de tornar a creuar la frontera i entrar a la Vall d’Aran. Aquest lloc és Sent Biat (en occità; Saint-Béat en francès), conegut per les seues pedreres de marbre blanc. De fet, la gran quantitat d’estàtues que trobem pel carrer en aquest poble tant petit ens crida l’atenció des d’un primer moment, encara que l’encant principal de Sent Biat són les façanes que toquen a la Garona. I que bonic!, que bonic!, que bonic!

Poc després d’aquesta darrera parada a França, una duana plena de teranyines i un cartell verd, gran i cridaner ens donen la benvinguda a Espanya. Creuem la Vall d’Aran i Vielha però no ens hi aturem (continuem evitant estar-nos massa estona en els llocs més turístics). I en quant creuem el túnel reformat i modern, ens reafirmem en allò que el fet de canviar de paisatge no es deu a les fronteres humanes, inexistents, sinó a les naturals. I és que si durant tot el dia ens havia acompanyat un temps força agradable, sobretot tenint en compte les previsions meteorològiques amb què havíem sortit de casa, des que sortim del túnel de Vielha la pluja no ens dóna treva i ens indica que ja és hora de tornar a casa. I és que…

“És nit freda per ser abril,
No s’està enlloc com a casa”

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Poema imprescindible en la seua totalitat, encara que acabi sent-ne més coneguda l’adaptació reduïda de Lluís Llach. M’agraden les obres que diuen tant amb tan poc, que amb un llenguatge i unes formes tan senzilles poden transmetre un missatge com el d’Ítaca, aquesta forma d’entendre la vida. I és que aquest poema em posa la pell de gallina cada cop que el llegeixo. És per això que evitaré destrossar-lo fent-ne més comentaris; crec que parla per si sol.

Fora de l’estàtua de la Sireneta o del moll colorista de Nyhavn, Copenhaguen no és una ciutat imprescindible per al bon turista que persegueix les fotos obligades d’arreu. La capital danesa és, però, una ciutat perfecta per a qui busca perdre’s pels carrers amb vida i assaborir fins a l’últim detall de la realitat quotidiana d’allà on viatja. I és que més enllà dels nombrosos palaus, dels edificis majestuosos o dels carrers més turístics, trobem una ciutat agradable i tranquil·la, amb un transfons bohemi i acollidor i una gent que amb el seu somriure càlid trenca amb el tòpic de la fredor bàltica.

Copenhaguen és una ciutat no massa gran que es pot recórrer fàcilment a peu. Encara que aquesta és segurament la millor manera de descobrir-ne tots els racons, llogar una bicicleta pot ser també una bona opció si es pretén veure la ciutat amb ulls danesos, ja que Copenhaguen és una de les ciutats del món amb més bicicletes. Tot i això, baixar-se de la bici de tant en tant i gaudir dels petits detalls és el que dóna un encant especial a la capital danesa.

Norrebro i un passeig per la diversitat El barri de Norrerbo no sol ser un dels destins preferits de les guies turístiques de la ciutat però fer-hi almenys una passejada és imprescindible per qui vagi amb la intenció de conèixer la diversitat de Copenhaguen. A Norrebro no hi trobarem edificis històrics ni les façanes coloristes que esperem de la capital danesa. De fet, si ens fixem en l’arquitectura d’aquest barri residencial, és bastant monocromàtica, amb zones grises o zones roges. Però si ens hi endinsem, aviat ens adonarem que, de colors, no n’hi falten: Norrerbo és segurament el barri més multicultural de Copenhaguen, la zona amb més immigrants de la capital danesa, sobretot procedents de països àrabs. És allà on els cartells en danès es mesclen amb els escrits en anglès, àrab o espanyol entre d’altres llengües i a les botigues i bars hi podem trobar des d’humus a llenties passant per molts tipus de pa diferents. Remenar entre llibres antics, vinils o xafardejar a través dels vidres de les perruqueries, tan pintoresques com nombroses, pot ser una opció interessant per passar una bona tarda a la ciutat.

Christianshavn i l’olor del mar Si creuem el canal principal de la ciutat ens trobarem a Christianshavn, un barri tranquil de pescadors on es pot sentir la tradició marinera de Copenhaguen sense la distorsió dels flashos de les càmeres o de la presència incessant de restaurants turístics. Com a Norrerbo, en aquest barri no trobem punts concrets a visitar però una bona passejada pels seus molls és una tasca gairebé obligada per conèixer la ciutat.

Christiania i els aires de llibertat I dins de Christianshavn trobem la tan coneguda ciutat lliure de Christiania, un antiga zona militar que va ser transformada en una ciutat independent fa més de 30 anys i en la que actualment viuen entre 800 i 1000 famílies. Es fa difícil entrar a valorar la seua autonomia real i el projecte a fons en una visita turística a la ciutat. La millor manera de començar a fer-ho possiblement sigui aprofitar tota ocasió d’establir conversa amb algun dels seus habitants i observar el seu dia a dia en els seus carrers i els seus bars, agradables i pintorescos alhora. I és que encara que Christiania presumeix de ser un refugi de les lleis i normes dels estats liberals europeus, a l’entrada d’un dels seus bars podem llegir aquest cartell: “More than 6000 armed police inspections since 2004. The most safety world’s café!”. Tot i això, el ritme de vida de la ciutat lliure segueix allunyat de les convencions més típiques de la nostra societat. De turistes, això sí, no n’hi falten, encara que -per sort per als seus habitants i per desgràcia per als qui hi anem a fer una visita- hi està totalment prohibit fer cap foto.

El centre i el Copenhaguen colorista Tot i respirar-s’hi l’ambient turístic propi de tantes capitals europees, en el centre de la ciutat –que abasta parts ben diferenciades entre elles- trobem des dels edificis històrics i museus a les façanes més típiques però no per això menys encantadores de la ciutat. Una ruta amb bicicleta per tota aquesta zona per finalitzar amb la fotografia de la Sireneta pot ser una bona opció per acabar d’assaborir aquesta ciutat tranquil·la i amb aquell rerefons bohemi que li dóna un color especial.

El museu d’Història de Barcelona acull fins el 26 d’abril l’exposició Barraques, La ciutat informal, un treball d’investigació de quatre anys realitzat per un grup d’historiadors que ens permet aproximar-nos al barraquisme, un fenomen antagònic als projectes planificats de creixement urbà que va incidir de forma directa al llarg de tot el segle XX en la formació de la Barcelona actual.

La mostra fa un repàs a les diferents etapes que han conformat aquest fet, des del primer barraquisme dels anys vint i trenta sorgit arran els grans moviments de treballadors que van arribar a la Barcelona industrial i l’atenció escassa que ja llavors va merèixer el problema de l’habitatge per part de l’administració pública, fins als darrers grans desallotjaments duts a terme amb motiu dels Jocs Olímpics de l’any 1992. L’exposició tracta el fenomen des de diferents vessants, com poden ser el dia a dia de les persones que vivien en aquests barris, les dades més quantitatives o les polítiques dutes a terme en les diferents etapes per part de l’administració pública.

Però crec que ha estat després de la mostra, en mirar de reüll la notícia d’un diari gratuït que llegia una noia al ferrocarril, quan l’exposició m’ha fet reflexionar de debò, o potser quan m’ha fet tornar a donar la raó per enèsima vegada a aquells professors que sempre ens intentaven motivar a les classes d’història dient-nos allò que saber dels fets passats ens ajuda a entendre millor el present (o fins i tot als més pessimistes, que la definien com a cíclica). O simplement m’ha fet recordar aquella dita popular que afirma que tan sols hi ha un animal que s’entrebanca dos cops (o, com en aquest cas, UNS QUANTS MÉS) amb la mateixa pedra.

Amb motiu del dia de la dona treballadora, l’Espai d’Inclusió i Formació Casc Antic (EICA) ha centrat el seu cicle trimestral Apropament a la Diversitat en la realitat de la dona en diferents cultures del món. Durant una setmana s’han realitzat actes diversos entre els quals podem destacar la xerrada Dona, cultura i immigració, en què han participat Fàtima Ahmed (immigrant marroquina i membre d’Ibn Batuta), Bombo Ndir (immigrant senegalesa i mediadora especialista en aquesta comunitat), Begoña Ruiz del Infante (mediadora especialista en comunitat xinesa) i Laura Yufra (immigrant argentina i membre del grup d’investigació Fractalitats en investigació crítica).

Les intervencions de les ponents han girat principalment al voltant de la integració de la dona immigrant en la societat d’acollida, el rol que desenvolupa tant en la nova societat com en l’originària i l’associacionisme entre dones immigrants a Barcelona. Encara que les diferències entre les procedències de les ponents són evidents, en el diàleg que s’ha mantingut amb el públic un cop finalitzada la primera tanda d’exposicions s’ha arribat a la conclusió que segurament no són tan importants aquestes diferències culturals com les similituds que trobem entre les immigrants per la seva condició de dones.

Fatima Ahmed: “Jo també vull formar part del disseny del model d’aquest barri”

Fatima Ahmed ha criticat la imatge victimista que es té de la dona marroquina, en la qual els mitjans de comunicació i els discursos polítics han tingut molt a veure segons ella. Ahmed ha volgut també distingir entre les dones que van arribar a Espanya procedents del Marroc abans dels anys 90 i les que ho han fet després. Segons ella, aquesta nova generació s’ha integrat de forma més real i molt més ràpidament que la primera a la nova societat i l’encara incipient associacionisme que es dóna entre dones marroquines a Barcelona i a Espanya en general es dut a terme per aquestes darreres nouvingudes.

El tema de la crisi també ha estat present en la seva intervenció. Fatima Ahmed ha exposat la situació delicada en què es troben moltes famílies marroquines, ja que molts homes que treballaven a la construcció han quedat a l’atur. Segons Ahmed això té conseqüències directes per a les dones, ja que moltes d’elles, que fins ara s’havien quedat a casa, tenen l’obligació de sortir a buscar feina. Això està fent que es descobreixin perfils molt qualificats, ja que moltes de les dones tenen estudis superiors i experiència professional que havien deixat de banda des del moment en què es van casar.

Bombo Ndir: “La dona senegalesa aconsegueix la llibertat quan es divorcia”

Bombo Ndir, la ponent senegalesa, ha generat un diàleg sobre el tema de la llibertat a partir d’una afirmació que ha fet en la tanda de ponències inicials. Ndir ha dit que la llibertat de la dona senegalesa arriba amb el divorci. Això ha portat al debat sobre si les dones immigrants troben aquí la llibertat que no tenen en els seus països. Tant la major part del públic com les ponents han estat d’acord finalment que la llibertat és una cosa inicialment íntima i personal i que no es poden fer generalitzacions ni analogies en aquest sentit.

Begoña Ruiz del Infante: “La comunitat xinesa no és tan hermètica com sembla”

Begoña Ruiz del Infante ha volgut presentar la vida de la dona xinesa en la seva societat. Per això ha mostrat un recull de fotografies i ha exposat la seva visió sobre diferents punts de la societat xinesa que afecten directament les dones. A la Xina avui en dia viuen vint milions més d’homes que de dones, fet que, evidentment, no és degut a la selecció natural. Encara que poc a poc la situació va normalitzant-se, encara existeix la por a l’hora de tenir una filla. I aquesta por arriba a les immigrants xineses que viuen a Barcelona. Encara que les parelles joves xineses afirmen que els és igual tenir un nen que una nena, puntualitzen que, de cara als avis, prefereixen que el primer sigui un nen.

Ruiz ha destacat la importància que té l’associacionisme de dones xineses a Barcelona. Aquestes associacions es dediquen principalment a la transmissió de la cultura xinesa i hi tenen un pes molt important les activitats que es fan de cara als nens i les nenes perquè aprenguin l’escriptura xinesa. Els actes organitzats per aquestes associacions, però, no van dirigits exclusivament als barcelonins i barcelonines d’origen xinès, sinó que són obertes a tothom. I és que un dels fets que més preocupen a les famílies xineses segons Ruiz del Infante és el fet que es tendeixin a formar “guetos” entre els seus joves.

Laura Yufra: “El context és el que posa i visualitza la diferència”

La ponent argentina ha exposat el treball d’investigació que ha realitzat sobre recursos i formació destinats a dones immigrants. Una de les conclusions principals a què s’ha arribat amb aquest estudi és que aquests recursos es destinen principalment a cursos d’auxiliar de domicili, auxiliar de cuina i auxiliar de pediatria, fet que restringeix de forma bastant directa l’àrea d’actuació de les dones immigrants.

Com a única representant de la immigració procedent d’Amèrica llatina, Yufra ha generat un debat sobre integració i llengua. Totes les ponents han estat d’acord que la llengua és un punt bàsic en el procés d’integració del i la immigrant a la societat d’acollida i que moltes vegades resulta un impediment molt gran per a la gent que procedeix de països en què no es parla el mateix idioma.

Ara fa quatre-cents anys, més de 300.000 persones van ser expulsades d’una Espanya que comptava llavors amb uns 8.5 milions d’habitants. Aquestes persones eren els anomenats moriscs, els descendents dels musulmans que havien nascut a Al-Andalus i que havien estat cristianitzats a principis del segle XVI. Malgrat la seua (relativa) llunyania en el temps, costa d’entendre que un episodi de tan gran abast com aquest resti gairebé esborrat de la memòria històrica del país encara que potser, de fet, no resulta tan inversemblant aquest oblit si ens aturem per un moment a analitzar qui van ser les persones expulsades i la imatge abstracta que ens arriba encara avui dia del món àrab, la utilització política que es fa d’aquesta[1] i el distanciament que existeix actualment en el nostre país entre la cultura “autòctona” i aquesta altra que en part no menyspreable conforma i va conformar la nostra societat.